És difícil explicar que Rosa Maria Sardà és tímida, pudorosa i discreta. Perquè qui més qui menys tothom té motius per pensar que en ella hi ha alguna cosa de descarada i gamberra. Doncs no és així, el que passa és que és molt bona actriu. I ara ha decidit despullar-se d’una manera que no ho havia fet mai. Sense emparar-se sota el mantell d’un personatge. Sense la mà responsable d’un director. I està com escapçada. Estrenant ofici: el d’escriptora. Ensenyant a l’exterior històries entranyables, relats escrits amb la sensibilitat i el pols d’algú que domina la difícil tècnica del conte. Però ella, fins que no s’acostumi que qualsevol que llegeixi Un incident sense importància (Edicions 62) accedeixi al seu univers més íntim, camina mig d’amagat com si estigués ensenyant les vergonyes. I això que es tracta d’històries en què combina èpoques, avantpassats, biografies, anècdotes… que va escriure fa trenta anys i que mai no va tenir la intenció de publicar.

P. Escriptora tardana?

R. En realitat no. Jo això ho vaig escriure ben entrats els quaranta, perquè vaig sentir la necessitat de parlar de la meva gent. Dels meus avis, de personatges de la meva família i del seu entorn, que si no els recordo jo, penso que ningú no parlaria mai d’ells.

P. Un viatge iniciàtic cap al seu interior?

R. El menys important és que sigui la meva vida. I no sempre ho és. Són coses que he vist, sentit…

“Diuen que ells són dos milions. Doncs pel que sé, el cens de Catalunya ja passa dels set”

P. I li ha remogut alguna cosa? Camina vostè capcota, abstreta…

R. Estic molt trista. Però no perquè això m’hagi remogut el passat, la meva infància, els meus records. Torno a estar com quan era una noieta. Ploriquejant perquè el que veig em produeix molta tristesa.

P. Què ha volgut transmetre en publicar ara aquests relats?

R. El llibre no té pretensions. El que explico de la meva infància és similar a la que han tingut molts de la meva generació. Va ser una etapa molt especial. No volia fer-me gran, el que em venia al damunt no m’agradava. Era una nena rara, pensava en coses duríssimes. Soc nena de la postguerra, de la dictadura, que veia tothom al voltant marcats per les pèrdues, per les bombes, estaven espantats… se’ls veia adolorits, frustrats, sense futur. Per a mi tot era un patiment. Estava envoltada de perdedors, i hi segueixo estant, segueixo sent una perdedora.

P. Se sent una perdedora, amb la seva trajectòria i la seva biografia?

“Ara ja no vaig al teatre. M’hi avorreixo. I tampoc faig teatre ni cimena. Ara no puc”.

R. Miro el nostre món. I si miro aquest altre més petit, anomenat Catalunya, que sembla afectar-nos més… és vergonyant, estic molt trista. I no es pot evitar pensar en Síria, en els sahrauís, en Colòmbia… Llatinoamèrica feta un polvorí. No puc evitar pensar que hem tornat al principi, amb aquests senyors de Vox presumint i dient les barbaritats que diuen. Tot et fa sentir que la teva vida no ha servit per a res… Però és igual, perquè si es pensa una mica en profunditat, són tantes vides les que no han servit, que han estat destrossades, eliminades, callades, afusellades… I al mateix temps, hi ha vides com la del senyor Torra que serveixen per amargar tantes vides.

P. En els últims temps recorda vostè molt un fragment d’El balcó, de Genet, obra en la qual va treballar sota les ordres de Lluís Pasqual el 1980.

R. Sí. Deia que el món el faria anar un illetrat, un idiota, una puta… una madame… Déu meu, ens estaven dient, com Aldous Huxley: compte, compte, que han vingut! I no parlo només de Trump, parlo també de Puigdemont, de Torra, del senyor aquest president de Parlament, Roger Torrent, que es creu que és la reina d’Anglaterra… I el senyor Rufián, que recorda la cançó de Julio Iglesias, mira quina l’evolució que ha fet.

P. Li molesta que parlin en nom seu?

R. Diuen que són dos milions. Doncs pel que sé, el cens de Catalunya ja passa dels set. Quan diuen això de nosaltres els catalans… ni parlar-ne! Aquesta persona a qui ningú ha votat, posat allà, decidint per nosaltres, dient disbarats… No m’agrada, no m’agrada gens.

P. Vostè apareix diverses vegades en el seu llibre, però els altres personatges es repeteixen amb diferents edats, en diferents moments de les seves vides, de les seves morts, moltes per càncer…

R. Quan vaig escriure això no sabia que estaria condemnada a morir de càncer. Però la bestiola segueix aquí, tinc tractament nou, però estic molt, molt cansada. L’any que ve veuré què faig amb aquest tema… Potser deixo la medicació i que duri el que sigui, al capdavall tinc 78 anys.

P. Fa la sensació que s’està instal·lant en una mena de comiat.

R. Moltes vegades penso que sí.

P. Està més jove per a la seva edat, té els ulls humits com les vaques…

R. És veritat. [Riu obertament]. M’ho deien de petita, sobretot la meva àvia. Els he tingut sempre així.

P. Però ja no els ensenya. Fins al punt que ha afirmat que treure’s les ulleres de sol és com treure’s les calces.

R. No tinc clar per què. Però sé que no puc treure-me-les, ni les unes ni les altres.

P. La felicitat no és possible, com afirma en un dels seus relats?

R. La felicitat autèntica només existeix en la imaginació.

P. En el seu llibre no parla només de la seva generació.

R. Hi ha més coses que la pura anècdota, o que la vida dels còmics en els últims cent anys. Jo he seguit l’ofici dels meus avis actors. Però ja no vaig a teatre. M’hi avorreixo. I tampoc faig teatre ni cinema. Ara no puc. Hauria de ser amb algú a qui no el trastoqui que avui estigui estupenda i demà no m’aguanti dreta. I això en el meu ofici és impossible.

P. Què li queda per fer?

R. Morir-me. Però com diu l’última frase del meu llibre, “que complicat que és morir-se al primer món, i que car”.




Fuente: El Pais

A %d blogueros les gusta esto: