Un espectacle voluntàriament groller, i les dones que hi estan implicades, pel que sembla, estan disposades a tot amb el líder i estrella, un Yung Beef que actuava amb la desimboltura, la poca vergonya i la seguretat d’un proxeneta que reconeix la seva zona. El carrer més aspre en un escenari al servei de la masculinitat més convencional, exposada amb traç tan gruixut que s’ha de pensar en exageracions voluntàries i claus d’identificació per accentuar la personalitat d’uns artistes que van a la contra i s’expressen en el llenguatge del trap. El granadí presentava la seva nova mixtape, col·lecció de cançons sacsejades pel reggaeton sota un títol gens subtil: Perreo de la muerte 2. Només Barcelona, Madrid i Granada acolliran els concerts que dissabte, en una hora, van repassar a la Sala Apolo de Barcelona part de les cançons de Yung Beef, amb un èxit encara més rerfoçat, prototip dels artistes que ara dominen les músiques urbanes.

La primera peça va marcar la pauta. Si bé l’última vegada que va passar per la sala Yung Beef va actuar damunt d’una gàbia al centre de la pista, aquest cop la gàbia el tancava a la part alta d’un lateral de l’escenari. Allà dalt, amb menyspreu, va començar a cantar Empezar de 0, mentre La Zowi, una de les veus del tema, es movia sinuosament vestida amb sobrietat mentre esperava la pluja de bitllets amb què Yung Beef volia obsequiar-la. La lletra deia: “Yo sé que hago muchas cosas mal / pero sabes que te quiero / bebé me partiste el corazón / pero me he comprao otro nuevo”. D’això se’n diu pragmatisme emocional. La Zowi, ja de quatre grapes, recollia els bitllets que abandonava Yung Beef i jugava a col·locar-los a la roba interior que li feia de roba exterior. Sensualitat millenial. El públic, amb el mòbil a la mà, ballava.

A partir d’aquí, l’espectacle es va moure entre la carnalitat (hi havia dues ballarines probablement seleccionades amb tota intenció per les seves formes corbes), la poca vergonya i la cruesa, una terna impulsada per ritmes lents de reaggaeton sec i esquemàtic que feien gronxar el públic. Temes com La cuarenta, De repente, Articuno, Lula llena o Mala van convertir l’escenari en una rambla amb cantants, ballarines i l’individu amb cubata que sempre hi és sense saber què fa, a part de beure i agafar per l’espatlla a l’estrella. I al centre Yung Beef, amb aire de quinqui gran del regne i que deia, a l’hora que es passava la mà per l’entrecuix, “que Deu et protegeixi”, cosa que obliga a pensar on el situa l’estralla. Alguns recursos escènics donaven prou bon resultat de ridículs que eren, com la sorra que van treure sobre un sac a l’escenari perquè la ballarina de torn jugués amb Yung Beef a Sexo en la playa, el concert va acabar amb Intro al perreo, amb lletra detallada sobre certes pràctiques sexuals. I no, no va ser un concert tan brillant com el que va protagonitzar el 2018, que era molt més fosc i intimidador. Aquesta vegada hi va prevaler la festa, una festa de carrer.




Fuente: El Pais

A %d blogueros les gusta esto: